Poc abans de començar el meu viatge pel Canadà vaig acabar-me de llegir una altra vegada On The Road, de l’escriptor nord americà Jack Kerouac, un llibre molt especial que em va arribar a marcar molt més del que m’esperava. Encara que me’l vaig començar a llegir amb una mica de recel, gràcies en part a una de tantes recomanacions d’en Lluís i d’en Ramon, i sobretot al curs sobre els anys ’60 que vaig fer a la UB.
Des de bon començament t’atrapa i comença a fer un forat a les cavitats més recòndites del teu pensament. Tan bon punt llegeixes el final del llibre te n’adones de que ja no ets el mateix. Vols sortir de la protecció que et dona el teu barri o la teva ciutat. Deixar de banda el teu país per una estona i començar a caminar. Conéixer món, de la mateixa manera que ho van fer Sal Paradise, Dean Moriarty i tota la tropa de Beatniks.
Les “road stories” van sorgir com un vendaval a principis dels anys 50 del segle XX. Aquest llibre també va possar de moda els viatges transcontinentals als Estats Units i la famosa ruta 66 va passar d’una salvatge manera d’atravessar el continent americà a una travessa de cap de setmana per a tota la familia. Avui en dia, 60 anys més tard, encara s’hi troben parts d’aquella meravellosa Amèrica profunda que va dibuixar Kerouac a Nebraska, Utah i als carrerons de les fosques Chicago o Denver.
Però a tot arreu, per diferent o semblant que sigui el terreny per a on camines, o per diferent o extranya que sigui la cultura dominant, el que marca la diferència són les persones que et vas trobant. De la mateixa manera que la història de Kerouac no seria la mateixa sense Dean Moriarty, Carlo Marx o Marylou, per dir uns exemples, la meva història no seria la mateixa sense la Katerina, una dona de 70 anys d’Alabama que vaig conèixer al tren, sense el Luismi o l’Oscar, que em van regalar sens dubte les millors dues setmanes que he passat a Amèrica, o sense tantes i tantes altres persones que he anat coneixent en aquests 10 mesos.
M’agradaria moltíssim poder compartir una estoneta amb tots i cada un de vosaltres, amics i companys, dels que fa tant i tant de temps que no en sé res. En dies com el d’ahir tots em veniu al cap i em pregunto què estareu fent i si estareu tots bé.
Us deixo el meu Skype (oriol.ferna) per si algú té un moment d’avorriment durant les vacances (o no) i vol compartir una estoneta amb un canadenc que us troba a faltar.
Una abraçada ben forta!! 
urioles
